dilluns, 26 de maig de 2014

CINEMA OLÍMPIA

  En Francesc Torrents i Camps va fundà el cinema Olímpia, l'any 1.932.
  Al poble ja existia el cinema Rambla i això va crear una mena de sana competència entre els dos cinemes per aconseguir portar al poble les millors pel·lícules d'aquells moments.
  Amb això el que van aconseguir és estar a l'avantguarda de les projeccions de la comarca.
  La gent en lloc d'optar per un o altre cinema, es va acostumar a assistir a un en la sessió de tarda i a l'altre, en la de nit.
  El cinema es va instal·lar en l'edifici del carrer Gran, número 42, propietat de Rosa Casas.
  Als baixos hi havia el cinema i, al pis, s'hi va instal·lar la seu del Centre Social de Dretes del poble.
  Als primers anys s'hi projectaren pel·lícules com ara "Una vida y un amor", "La vida empieza a media noche" o "Locura de amor".
  L'any 1.936, el Comitè revolucionari de Sant Vicenç el primer que va fer va estar canviar el nom del cinema, perquè el nom li havien posat els qui, segons deien ells, eren els feixistes. El cinema va passar llavors a dir-se Savoy.
  Durant els anys de la guerra però, s'hi van projectar molt poques pel·lícules. Una d'elles va ser "Nobleza baturra" (una de les primeres experiències amb el cinema sonor).
   Al pis superior, es va fer desaparèixer la seu de dretes i s'instal·là la seu del POUM. Per això es va penjar una pancarta a la façana on es llegia: POR LA REVOLUCIÓN Y LA GUERRA.
  Com que la gent no estava per anar al cinema i calia habilitar espais al poble, l'edifici es va destinar a cobrir les necessitats més urgents.
  També va ser la seu d'Esquerra Republicana.
  Per exemple, l'any 1.938 es va convertir, primer en la seu i més tard en habitatge del destacament del batalló de pontoners que s'agrupava al nostre poble.
  En acabar la guerra, el cinema recupera el seu nom original, Olímpia. Però més que per a projeccions, el local fou habilitat per a fer-hi revistes, concerts i teatre, totes aquestes activitats organitzades per l'empresa local d'ESPECTACLES I RITME, fins l'any 1.957.
  En aquells anys hi van actuar orquestres com "montecarlo", "Farrés", "Fantasio", "conjunt Roger's" o "Julio Sandován y su orquesta".
  Pel que fa al teatre, una de les peces que va tenir més èxit fou "la ferida lluminosa" de Josep M. de Sagarra.
  Al programa oficial que es va repartir l'any 1.947 s'informa que l'Ajuntament muntava un festival infantil per a tots els nens i nenes de les escoles del poble.
  El dia 13 de març del 1.948 s'hi celebrà un "Festival - Concurs" per a petits i grans.
  L'any 1.952 els joves d'Acció Catòlica, després d'un llarg període d'inactivitat, van tornar als escenaris amb la interpretació de "Nosaltres perdonem" i la peça còmica "Sindo, el tonto". Segons comenta Miquel Vila, sense voler desmerèixer l'actuació de la resta d'actors, va ser molt aplaudia l'actuació dels joves Fíguls, Pozo, Masafert i Santacreu.


1.946
Tríptic amb la programació que es va oferir durant la Festa Major.
Cedit Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet.

1.948, març
El cantant de moda gràcies a la BBC de Londres, Harry Brampton,
va venir a actuar al poble.
(per error d'impremta, al cartell el nom està mal escrit)
Castellet, número 12.

Programa de festes de Nadal del 1.948
Revista Castellet, número 29.


1.949, gener.
Castellet, número 30.


1.949, març.
Castellet, número 34.


1.949, abril.
Revista Castellet, número 36.


1.949, juny.
Revista Castellet, número 39.


1.949, desembre.
Revista Castellet, número 52.


1.950
Daniel i la senyora Barnils (de Viladordis)
Interior cinema Olímpia 
Cedida Daniel Pous.

1950, abril.
Revista Castellet, número 60

1.953
Arxiu Miquel Vila.

1.952, març.
Revista Castellet, número 87.


1.953, març.
Revista Castellet, número 99.

1.953, maig.
Revista Castellet, número 100.

  Com a curiositat, val la pena comentar que al llarg dels foscos anys del franquisme, es va mantenir intacte la pintada de la façana on es llegia CENTRE REPUBLICÀ.

1.954
 A la dreta de la imatge, el cinema Olímpia.
Cedida Rosa Sánchez.

  Quan es va tancar el cinema, en Selga es va quedar l'edifici per a instal·lar-hi el seu taller de cotxes. 
Taller de la Renault (o Can Selga, popularment)
Cedida Rosa Ginferrer.

  En tancar el negoci, l'edifici va estar uns anys abandonat fins que el van adquirir el matrinomi Muntaner- Ginferrer i en aquell emplaçament van construir la seva vivenda i, al baixos, la farmàcia Ginferrer.
  

Cedida Núria Puértolas.

dilluns, 12 de maig de 2014

ESPORT. GENT DEL POBLE

Per ordre alfabètic:


  Basomba, Ramon (futbol)



1.950, agost.
Revista Castellet, número 67.

Estiragués i Godall, Josep (futbol)


  Va néixer el 13 de febrer. En algunes biografies diu que a l'any 1.929 i en d'altres que l'any 1.930. El lloc de naixement també discrepa ja que consta tant Sant Vicenç de Castellet, com Sabadell.
  El que sí sabem és que va viure des de la seva infantesa a Sant Vicenç de Castellet, tenia molt bones aptituds com a futbolista, va començar jugant a l'equip del poble, però aviat va entrar al Manresa.
  En marxar del Manresa, rep una copa com a homenatge.
  A les imatges següents, Comiat d'Estiragués a Manresa:















A la imatge de l'esquerra, rebent la copa, amb en Zalabardo.

A la dreta, vestint per primer cop la samarreta de l'Espanyol.

Cedides Núria Vilardaga.







  La temporada 1.951- 1.952 el va fitxar el R.C.D. Espanyol.     Només el van deixar jugar 1 partit en tota la temporada.


Temporada 1951- 1952
Equip de l'Espanyol.
A la imatge Estiragués i Flotats.
Cedida Núria Vilardaga.

    Entrevista publicada a la Revista Castell, número 78.


1.951, juny
Revista Castellet, número 78.

  Per la Festa Major Josep Estiragués i Isidre Flotats juguen a Sant Vicenç un partit contra el Manresa (l'equip local perd 1-4).

1.952
Cedida Núria Vilardaga.


  La temporada 1.952- 1.953 fou cedit al E.U. Lleida.


 1.952
1.953 Estiragués i Vila (llavors del Barça)
En un partit Barça - Saragossa (4-2)
Cedides Núria Vilardaga.

  Les temporades 1.953- 1.954 i 1.954- 1.955 fou cedit al C.E. Sabadell.



1.953, novembre.
Revista Castellet, número 106.

  I, a la temporada 1.955- 1.956 és fitxat pel R. Zaragoza. En aquest club és on Josep Estiragués quallarà com a futbolista. L'equip pujarà a Primera Divisió.





Temporada 1.955- 1.956
  
 15 de desembre del 1.956
Estiragués disputant la pilota a Di Stèfano.
Tant Estiragués com Flotats van ser marcadors del jugador madrileny.


 8 de setembre del 1.956
Inauguració de l'estadi de la Romareda.
Es disputa el partit Saragossa- Ossassuna (4-3)


1.957, octubre.
4 dels 5 futbolistes catalans que llavors jugaven al Reial Saragossa.
Murillo, Vila, Estiragués i Lara al camp del Sant Mamés.
Cedides Núria Vilardaga.

  L'any 1.964 el Club de Futbol Sant Vicenç ret un homenatge a Josep Estiragués.

Amb els seus fills Lluís i Josep. 
Rep la copa del president, Sr. Vives.
 
 Lliurament de la placa.
A la imatge hi surt la mare del Josep i la seva dona, Núria Vilardaga.
 S'encarrega de fer el saque el seu fill Lluís.
El jugador de l'esquerra és un dels veterans del Barça.
Cedides Núria Vilardaga.

  En retirar-se, es va establir a Saragossa on va muntar un negoci de roba.
Morí el dia 21 d'octubre del 2.001.
  
  
LA LEYENDA DEL TIEMPO (SERIE DE UN LIBRO SOBRE EL REAL ZARAGOZA)
 " Luis Belló, aquel interior de clase y galanía, aquel entrenador inolvidable que hizo enorme al club en dos meses de felicidad, recuerda a José Estiragués "El Sordo" como un "jugador de brega, batallador e incansable, marcador implacable, pero dotado de una técnica personal, superior a la que siempre se le ha supuesto. No llegamos a jugar juntos en el Real Zaragoza, pero sí en muchos partidos benéficos de veteranos por los pueblos. Era un futbolista de club con más técnica de la que aparentaba". Hace no demasiado tiempo, el empresario y casi legendario volante e interior del Zaragoza durante cinco años moría inesperadamente. El fotógrafo Antonio Calvo Pedrós lo vio jugar cuando empezaba a pasear sus primeras cámaras por el viejo estadio de Torrero: admiraba su pundonor, su entrega, su concentración. El reportero eterno del Zaragoza lo saludó por última vez en el funeral de Noguera: estaba animoso y le gustaba invocar aquella temporada 55 /56 en la cual el equipo logró retornar a Primera División, tras haber jugado una dura promoción. "Era un gran tipo con el que daba gusto conversar", nos dijo Calvo Pedrós.
He aquí su elegía y su leyenda. Nacido en Sabadell en 1929, inició su carrera de jugador en Maristas y luego estuvo en el Manresa y en el Español. Su padre no creía demasiado en el fútbol. Al parecer, un grupo de directivos azulgranas lo fue a buscar a su casa, pero su progenitor les rechazó. Deseaba algo más prometedor que el balompié para su muchacho. Le sedujeron en el Español y ahí decidió que el fútbol iba a ser su vida. No le fue fácil: le enviaron a mejorar en el Sabadell y en el Lérida, pero su juego y su coraje imparable atraían la atención. El Zaragoza, a través de Julián Díaz, fue a por él y le ofreció en mano, a su reticente padre o a él, 30.000 pesetas. Al poco tiempo ya vestía la camisola blanquilla y el pantalón azul, y correteaba por el viejo campo de Torrero como un lebrel.
         La Segunda División era un pozo. O un arrabal incómodo del infierno. Aquel Zaragoza no se dejaba asustar. Perico Lasheras estaba a punto de enviar al banquillo a Yarza (que viviría una segunda y prodigiosa juventud con "Los Magníficos"); los niños recitaban la defensa en el colegio como la tabla del siete: Torres, Alustiza, Bernad. Los medios eran Villegas y Gil Rubio. Y arriba jugaban Villarrubia, Estiragués (que se hizo con el puesto del ocho. Más adelante, usaría el cuatro y se ajustaría a las duras labores de medio volante de contención), Serer, el regateador Baila y Parés, que volvía. Chaves, el fantástico Avelino Chaves de Verín (Orense), que había sido máximo goleador de la categoría de plata la campaña anterior, intentaba recuperarse de su violenta lesión de menisco: aún resonaba en Torrero el crujido de sus huesos tras el lance cruel; también esperaba en la recámara un jovencísimo García Traid.
         Estiragués realizó una memorable temporada: jugó todos los partidos, salvo uno, y marcó siete goles. Con su sentido del sacrificio, su audacia ante el gol, un conjunto armado en todas sus líneas y la dirección sabia de Mundo, el Zaragoza ascendió. Y eso le permitió enfrentarse a los grandes clubs de la Liga. Quizá fuese Jacinto Quincoces quien le sugiriese a Estiragués que podía prestar una mejor ayuda al equipo si retrasaba su posición y se enfrentaba a figuras rivales.
         Para entonces ya era "El Sordo". Dice Ángel Aznar en su libro del Real Zaragoza que ese nombre lo traía de Cataluña: un día, un colegiado, por error, le atribuyó el puñetazo que había recibido en una discusión y lo expulsaron por doce partidos. Desde entonces, cuando veía un árbitro cerca o atisbaba un poco de gresca viril, se daba la espalda y huía bien lejos. Otros dicen que el apodo le sentaba también muy bien porque "pegaba a lo sordo como nadie". Pegaba o entraba con energía sin que el árbitro detectase violencia, y la prueba de ello quizá sea que no lo expulsaron jamás, y eso que marcó, anuló y aburrió a Luisito Suárez, Kubala, Panizo, Puskas o Rial. Narra Pedro Luis Ferrer, en el libro sobre el Zaragoza que redactó con Javier Lafuente, que un día le tocó marcar al merengue Rial (creemos que fue un 19 de diciembre de 1957, ya en La Romareda: vencieron los aragoneses por 3--1), y en los dos primeros envites, Estiragués "El Sordo" le castigó con su contundencia. Rial le dijo: "¿Hasta cuándo va a durar esto?". Estiragués respondió: "Toda la tarde".
         Algo semejante le sucedió con Puskas, uno o dos años después, al que sometió a un severo marcaje. Aquel fue un choque de titanes: Puskas usaba su orondo torso y sus codos para alejar al volante, y maniobrar a su antojo con su portentosa zurda, y "El Sordo" le lanzaba las andanadas que podía para detenerlo. Cuando terminó el partido, Puskas lo llamó a su lado, a un rincón. Aparentó que iba a decirle algo y le clavó los tacos en el pie con toda la violencia posible. "El Sordo" miró abajo, más sorprendido que otra cosa,  y fue comprobando que el pie se le hinchaba como un melón. La anécdota se la refirió el propio jugador, ya retirado, a Ferrer. Otra historia un tanto apócrifa narra su rivalidad con Di Stéfano. Estiragués se empleó a fondo, y el argentino se le acercó y le dijo: "Tú serás sordo, pero yo me cago en tu madre". Tras aquel lance desagradable, arreglaron el desencuentro; Estiragués solía hablar de la buena amistad que le unía a "La Saeta Rubia".
         El equipo, con esfuerzo y constancia, se mantuvo arriba. Estiragués jugó cuatro temporadas completas en Primera División, aunque en las dos últimas, 58/59 y 59/60, sus prestaciones se fueron espaciando. Jugaba menos, pero rara vez desentonaba: era el pulmón, el matagigantes, el anticipo del Víctor Muñoz que vendría luego, el secante que agobia. Era respetado y admirado por el público; cuando se marchó, ya habían empezado a llegar las grandes figuras de "Los Magníficos": Reija, Marcelino, Isasi (que acabó asumiendo su demarcación) o Carlos Lapetra.
         Se retiró con 30 años y la consideración de los aficionados. Había sido un atleta ejemplar, un hombre de club, un marcador de fuerza, en el límite de la falta, y sobre todo un profesional esforzado que se vaciaba hasta la extenuación. Se identificaba con el club y con la ciudad, y aquí se quedó para siempre. Se había cumplido la profecía de su padre. "Si a Zaragoza te vas, te quedarás", le había dicho. Se quedó: aquí vivió, aquí ha muerto y aquí ha dejado, temblando, su memoria."




  
Flotats i Vilanova, Isidre (futbol)

  Va néixer al Pont de Vilomara el dia 2 de juliol del 1.926, però aviat va venir a viure al poble.
   Va començar a jugar com a professional al F.C. Terrassa. D'allí va passar al C.F. Badalona. L'any 1.950 és fitxat pel R.C.D. Espanyol on jugarà dues temporades i va ser internacional B amb l'equip d'Espanya.











  L'any 1.952 va entrar al F.C. Barcelona. Aquell primer any el Barça guanyà la lliga i la copa.








  


  El dia 26 de juny del 1.954 va formar part de la Selecció Catalana de Futbol (coneguda llavors com Selecció de Barcelona). Van jugar contra l'Hamburg i van guanyar els catalans per 1 a 3.
  Un cop es va retirar com a jugador, va passar a ser, durant 6 anys, l'entrenador del futbol base del Barça.
  Va substituir a Ladislau Kubala com a entrenador del primer equip en els partits que es van disputar a l'Europa comunista.
  Va acabar la carrera com a entrenador del R.C.D. Mallorca.
 Com molts dels antics jugadors del Barça, en retirar-se, va muntar un negoci. El seu era del sector immobiliari.
  Va morir a Barcelona, el dia 12 de març del 2.014.

 L'Isidre Flotats va ser un gran marcador.

  A la imatge inferior, una instantània de Flotats marcant a Alfredo di Stéfano.

Entrevista a Isidre Flotats. Revista Castellet, número 72, publicada el mes de desembre de l'any 1.950.






Agost del 1.953.
Revista Castellet, número 103:





Isidre Flotats, en uno de sus famosos marcajes a Alfredo di Stéfano

  Declaracions de Di Stéfano a la revista "El Once", després del enfrontament Barça- Madrid del 22 de febrer del 1.954:

"Después del memorable Barcelona-Real Madrid, entramos a saludar a Di Stefano. La 'saeta rubia' se había convertido en la saeta negra.
-¡Vaya con el pibe! - exclama
-¿Qué sucede?
- Que ese Flotats es un acaparador, amigaso. No me dejó libre un un minuto como si uno fuese un taxi ¡Qué cosa!
- Ha sido la mejor lección de secaje que hemos presenciado"


Mundo Deportivo, 13 de març del 2.014


"El barcelonsmo llora la muerte de Isidre Flotats i Vilanova, fallecido esta mañana de forma repentina a la edad de 87 años. Hasta el último día hizo deporte disfrutando con los suyos, viendo a su Barça y recordando historias del fútbol, como las que revivió con Luis Suárez durante la reciente cena de Navidad de la Agrupació Barça Jugadors.
Nacido en Pont de Vilomara (comarca barcelonesa del Bages) el 2 de julio de 1926, fue un destacadísimo medio volante y un lateral que jugó en el Barça entre 1952 y 1960 y ganó tres Ligas ( 1952-1953, 1958-1959 y 1959-1960), tres Copas (1952-1953,1956-1957 y 1958-1959) y dos Copas de Ferias (1957-1958 y 1959-1960). Llegó al club azulgrana procedente del Espanyol, donde brilló como extremo derecho. Anteriormente militó en el Terrassa y el Badalona y, tras jugar 149 partidos y marcar seis goles con el Barça, acabó su carrera en el Mallorca, donde se retiró a final de temporada.
Flotats compensó su escasa estatura con unas grandes cualidades físicas convirtiéndole en uno de los mejores marcadores de la época. Para la leyenda quedaron sus marcajes a Alfredo di Stéfano y Paco Gento, que siempre elogiaron la deportividad del catalán. Ferdinand Daucik fue su gran valedor en el Barça, club para el que lo fichó en 1952."

Sala, Àngel  (en Saleta)

  Nascut a Sant Vicenç de Castellet, Àngel Sala va destacar molt jove per les seves qualitats com a futbolista. Als 14 anys ja formava part del primer equip del Club de Futbol Sant Vicenç. Hi va jugar 4 anys, fins que va fitxar pel C.D. Sabadell.
  3 anys més tard fitxaria pel Manresa, on també hi va romandre 3 anys.
  Després va fitxar pel Júpiter de Barcelona. En aquell any, el Júpiter acabava de pujar a la Segona Divisió de la Lliga estatal.
  La seva carrera com a futbolista va acabar amb l'inici de la Guerra Civil.
  Aquí tenim una entrevista que la revista Castellet va publicar el mes de maig del 1.954.


1.954, maig
Revista Castellet, número 112.
    

Tomasa i Preñanosa, Ramon
  Va començar a córrer en competicions locals, com a aficionat.
  La seva primera competició com aficionat va ser l'any 1.935, quan en Ramon tenia 15 anys. La va organitzar l'Ajuntament de Castellgalí en motiu de la seva festa major. El recorregut de la cursa era: Sant Vicenç de Castellet, Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat, Collbató, Esparreguera, Olesa, Vacarisses, La Bauma, Castellbell, Sant Vicenç i Castellgalí.
 Ramon Tomasa
Guanyador del II Gran Premi de la Cursa de Tardor de Manresa.


  Després d'aquesta cursa n'hi va haver moltes més. Va començar a tenir força èxit i es va anar fent un nom en la premsa nacional.
  Tant és així que va acabar competint amb la Penya Bonavista de Manresa, que era la de més reputació a la comarca, i en la que se'l reconeixeria com al millor corredor del grup.
  L'any 1.943, el Club esportiu Espanyol va organitzar el primer trofeu ciclista Guillem Oliveras de la Riva. En Ramon Tomasa hi va fer un molt bon paper i la va guanyar.


Creuant la meta de la Diagonal de Barcelona.
1.943 Trofeu Guillem Oliveras de la Riva.

  També va participar al Campionat de Catalunya de Muntanya, la temporada 1.944-1.945, quedant classificat en segon lloc.
  L'any 1.944 va participar a la Volta ciclista de Madrid, amb 24 figures més del ciclisme estatal. En Ramon va guanyar l'esprint de la primera etapa.
  Va ser un dels tres seleccionats a participar al campionat de velocitat espanyol que es va celebrar , també l'any 1.944, a Palma de Mallorca.
  Més tard, formant part del club de ciclisme Provençal, de Barcelona, va guanyar el Segon Trofeu de Campió de Campions.


Trulls, Ramon (Ciclisme)
  "Jo del Ramon i la bicicleta sé el que ell m'havia explicat, perquè quan el vaig conèixer ja era després de la Guerra i, segons ell, els anys que va fer més coses foren abans. De sempre li havia agradat el ciclisme i, amb uns amics, començaren a córrer en competicions del poble. 
  Es va fer popular el dia 14 d'abril de l'any 1935, al Camp de Futbol d'aquí, Sant Vicenç de Castellet, on tothom cridava "Animus Trulls", cosa que durant molts anys ha perdurat.
 Ell m'explicava que havia anat a curses de molts llocs. En l'esclatar la Guerra, aviat va ser cridat a files i ja no va tornar a córrer en més en competicions. Jo dono fe que la bicicleta li va agradar moltíssim tota la seva vida i va inculcar aquesta afecció als nostres fills i ells als nostres néts."
                                                        Concepció Espinal Cadevall, estiu 2013

Ramon Trulls
Cedida Concepció Espinal.

Ramon Trulls
Cedida Concepció Espinal. 

 "El Breny"

Ramon Trulls
Cedida Concepció Espinal.